No es la primera vegada que em passa
però si, d'aquesta horrosa manera.
No poder ni respirar,
sentir-te el que no eres, plorar i plorar.
Ara, estimada amiga Mireia,
t'entenc.Sé pel que estaves passant,
però compren-me,
fins que una no passa per una situació com aquesta
no sap el que és, ni el que deixa de ser.
No ixiria del llit, ni de la meua habitació, ni de casa,
no parlaria amb ningú, ni escoltaria res del que em diuen.
Però sé que si em quede a casa, i no em relacione ni amb els pares
encara estaré pijor.
Per això gràcies a algunes persones com tu, a totes les amigues
que m'heu ajudat, animat, abraçat..
Sé que no deixareu que caiga fins al fons
i fareu una vegada més puje fins dalt de tot.
Les úniques coses que en aquestos moments em fan sentir bé
són passejar per la muntanya, escriure, fer fotografies a coses abstractes
i estar sola, però sobretot pensar, i pensar.
I recordar moments que em facen somriure encara que siga per dintre.
La veritat és que no dessitjaria que ningú passara per ahí
però molts passen per situacions així.
Jo espere estar bé i continuar amb la meua il·lusió.
Riu-re'm, com ho faig sempre, avoltes sense raó.
... 11-3-12 DIA DE LA VALLDIGNA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada