He decidit canviar de vida,
he decidit ser la meua pròpia guia.
L'any que ve, tot canviarà,
uns cap ací, altres cap allà,
ens distanciarem,
i potser, un poc més, valorarem el que teníem ací.
Allí, a València, retrobaré antigues amistats,
i tornaré a estar com a casa, amb els meus.
Ara, ja per fi he pogut començar el meu canvi,
he oblidat l'estrés, i he començat a centrar-me
en coses que són importants, veritablement.
Espere poder adaptar-me ràpidament,
i ser com sóc ara. I poder oblidar-me
d'aquells que sols els importe pel profit,
pels favors, pels calés..
dissabte, 2 de juny del 2012
Bona nit, companyes,companys
Professores i professors ,
amigues i amics, estimats!
M’agradaria que totes i tots
Tancareu els ulls i, recordareu
Aquells moments viscuts,
Els que per dintre ens fan
plorar,
Ens fan riure,
Ens aporten sensacions boniques
o nostàlgiques.
M’agradaria, tornar a aquell
primer dia,
Aquell principi, on totes i
tots
Alumnat i professors
Ens vàrem unir.
Per bé, o per mal, mai se sap.
Alguns hem estat tota la vida
junts,
D’altres sols tres o quatre
anys
Però és ací on s’inicia un
principi de vertaderes amistats.
I les anècdotes? Que em dieu?
En són moltes, massa diria jo
Recordeu; ‘’tot pot estar dins
de tot’’,
‘’màquina avant ‘’,
Aquestes són dos d’elles
No haurem anat a la neu,
Però hem viscut experiències
A Àustria, a Eivissa o París, fins
i tot
Cada classe, cada instant al
vostre costat,
Hem viscut el nostre 2n de
batxillerat,
Un poc trist i pesat
Però, molts diuen ‘’ tots ho
hem passat’’
I així és, tots
hem rist per mil motius
I sempre acompanyats de pressió,
de tensió fins i tot de vegades de passió
Hem aconseguit plorar, ja per
alegria o tristesa,
Per enyorança o tendresa.
Potser no ha sigut el millor
batxiller que heu tingut, professors,
Però, nosaltres no hem pogut
fer més,
Així i tot, molts hem aconseguit
el propòsit,
Altres, potser no, però des d’ací
Els animem a acabar aquest camí
I arribar al principi de
l’altre.
I fins hui, i fins ací hem
arribat,
Tot s’ha acabat,
Tot comença de nou,
El selectiu i un altre meravellós estiu.
I sapigueu, Totes i tots,
Que l’any que ve, encara que
ens separem
I Per diferents camins anem
Sempre quedareu ací dins,
Sempre us recordaré
I gaudirem recordant
Aquestos anys, que ja han
passat
I caurem i ens alçarem
I caurem i ens tornarem a alçar,
I aprendrem que hem de gaudir
del present,
Dels vells amics, dels que sempre
tindrem al nostre costat.
GRÀCIES.
dijous, 17 de maig del 2012
Perdoneu la meua absència, he estat molt liada amb examens i continue estant-ho, però ara no puc abandonar el blog així que encara que siga publicaré antics poemes.
Espere que vos agrade aquest, va dedicat a una persona molt important per a mí ja que es un exemple a seguir.
Aquesta vida, sols he
tingut una persona
que m’ha ensenyat a entendre, mitjançant, la seua situació
Avui és 25 d'abril. I com cada any, aquest dia, no és un qualsevol per a les valencianes i valencians. Per a tots aquells que s'estimen la llengua, el valencià, i els que s'estimen la terra i la cultura, de la mateixa manera que l'estime jo.
Veritablement, molta de la joventut d'avui en dia no comprén quin dia és el d'avui, i no se n'adonen del que varem perdre aquell 25 d'ABRIL DE 1707. Aquell dia varem perdre molt més que una batalla, però actualment continuem lluitant per intentar algun dia aconseguir el que volem.
Els valencians i valencianes passàrem a la història, i hui, com cada any commemorem aquella batalla, i continuarem fent-ho sempre per allò que no hem aconseguit fins ara:
LA NOSTRA LLIBERTAT, la de ser persones, la de ser VALENCIANS !
es necessita, sentir un estil de música, que la companya com si fora
sa germana o sa doctora.
És necessari estar sempre acompanyat
d'aquesta gran amiga
la que mai t'abandona.I fa
que l'escoltes i que et sengues bé
cada moment.
Per això mateix, has de confiar amb la música,
que sempre estarà al teu costat.
Per això mateix, diem que la música
és la teua millor amiga.
Aquest poema parla d'una de les belles arts que ens acompanya cada dia, allà on vages. Avui en dia ,la música és molt important, perquè tant a les festivitats, com a cada moment del dia la tenim present. I, al hi haure tanta varietat, en cada instant tu pots triar aquell tipus de música que vols escoltar, tot depenent de l'estat d'à nim de cada persona. Però, sempre trobaràs l'estil o la cançó que necessites per a cada instant, encara que sí que es veritat que normalment escoltes un estil o estils de música.
Per a mí, la dolçaina igual com la guitarra clàssica són molt importants, igual com escriure poesia o la fotografia, ja que són algunes dels meus hobbies i per mitjà d'ells em puc expressar, i això, és una manera de sentir-me millor.
Hi ha persones que per certes circumstàncies no poden fer-se càrrec dels seus fills o filles, i aquest és un tema actual, ara més en temps de crisi, encara que no hi ha molta gent que ho faça, hi ha d'altra que si que ho fa. Doncs bé, aquest poema tracta d'una xiqueta que va ser abandonada, que afortunadament una bona persona la va agafar, i la va cuidar durant tota la seua vida com si fos sa mare.
És titula ''EL SOMNI D'UNA XIQUETA ABANDONADA'' pel simple fet que tots els xiquets i xiquetes necessitem als pares, i més, aquesta en concret, que tenia dies, i estava al carrer. I gràcies a eixa família que la va cuidar, la xiqueta va tindre vida.
És com tornar a nèixer!
Una nit, vaig veure una xiqueta vestida,
tota tapada, dins d'un bressol, com si fos una nina.
La vaig agafar, cuidadosament, al braç
i me la vaig endur a casa
molt sufocada i tremolant.
Des d'aquell dia ,
aquella bonica xiqueta
va tindre vida.
La seua primera paraula,
i el seu primer somriure o els seus primers plors
els recorde com si fos aquell mateix instant.
No comprenc, com la varen deixar allà a terra
sola, amb el perill de que algun desgraciat l'agafara. Potser, els seus pares no podien fer-se càrrec d'ella
i per això, l'allunyaren de casa.
Crec que vaig fer bé,
en agafar-la
i cuidar-la,
des d'aquell temps,
fins ara.
Ja que ara, aquella magnífica xiqueta s'ha fet gran,
i ara sap, correctament, llegir, escoltar i fins i tot parlar.
Com ja vaig dir en el seu moment, en aquesta vida hi ha amistats, però hi ha amistats que són passatgeres i d'altres que perduren durant molt de temps. I aquestes amistats són les vertaderes, ja que passe el que passe, sempre estan ahi per ajudar-te i veure't somriure en els pitjors moments.
Jo, com tots, tenim companys, coneguts i amics. Però em senc afortunada perquè amigues com les que tinc a Picanya, en tinc poques, i durant molts, molts anys m'han demostrat que he de valorar-me pel que sóc, i no pel que diga la gent que no em coneix realment. I m'han ajudat sempre i continuen fent-ho malgrat la distància. I m'agradaria passar més temps en elles però saben que estic en un any fotut i que sempre que puc vaig a vore-les. I ho comprenen, però saben perfectament que d'elles no em puc, ni em podré oblidar mai.
Diuen que totes les persones que formen part de la teua vida
estan sempre al teu costat,
si es que realment, alguna vegada de debó, tan estimat.
I per molt lluny o prop que visquen
ara, igual com abans et recorden .
Aquestes falles han sigut un altre moment al vostre costat,
han sigut estranyes però,
també espectaculars.
No han sigut com l'any passat
que entre traques, mojitos i cassalles
anàvem tirant.
Enguany, més dispersades.
Enguany, diferent gent
però els tres o quatre dies
amb vosaltres dos, continuament.
És un element que sempre està als nostres moments
les rises, la bona companyia i
tot un conjunt d’històries
que com sempre t’alegren el dia.
I de tots eixos moments,
penses que t’agradaria viure’ls sempre
amb elles, amb les que et
fan sentir bé.
Amb les que el tenen al fons
del seu cor
igual com les tinc jo.
I sabeu, són eixes quatre o cinc persones,
que encara que ha anat passant el temps,
i ha augmentat la distància.
Jo sé que les voldré cada dia més.
I sapieu que passe el que
passe
al vostre costat estaré per ajudar-vos, fins l’ultim moment.
No es la primera vegada que em passa però si, d'aquesta horrosa manera. No poder ni respirar, sentir-te el que no eres, plorar i plorar.
Ara, estimada amiga Mireia, t'entenc.Sé pel que estaves passant, però compren-me, fins que una no passa per una situació com aquesta no sap el que és, ni el que deixa de ser.
No ixiria del llit, ni de la meua habitació, ni de casa, no parlaria amb ningú, ni escoltaria res del que em diuen. Però sé que si em quede a casa, i no em relacione ni amb els pares encara estaré pijor.
Per això gràcies a algunes persones com tu, a totes les amigues que m'heu ajudat, animat, abraçat.. Sé que no deixareu que caiga fins al fons i fareu una vegada més puje fins dalt de tot.
Les úniques coses que en aquestos moments em fan sentir bé són passejar per la muntanya, escriure, fer fotografies a coses abstractes i estar sola, però sobretot pensar, i pensar. I recordar moments que em facen somriure encara que siga per dintre.
La veritat és que no dessitjaria que ningú passara per ahí però molts passen per situacions així.
Jo espere estar bé i continuar amb la meua il·lusió. Riu-re'm, com ho faig sempre, avoltes sense raó.
Sabies que eres una amiga molt especial, important i essencial? Que per la nostra llunyania totes aquelles coses que jo puga recordar no tornaran a ser igual?
Doncs jo m'enrecorde sempre de quan tu reies i cantaves i feies bogeries quan erem tres inseparables. I ara, m'algrat les distàncies i circumstàncies estem dividides.
Mai vaig estar d'acord amb eixa separació ni per una part, ni per altra però ho vaig respectar i ara sóc amiga per igual. Per això, vull que sàpies que et necessite ara i cada dia, al meu costat
Perquè m'has fet disfrutar de tot allò que ja és passat. Perquè sempre em feies ser important i he aprés moltissim de tu, dels teus consells, que fins i tot ara encara els sé.
Tenim moltes coses bones en comú, la fotografia ens uneix com ningú encara que per mitjà de l'escriptura també puga referir-me a tu.
Ja que m'agrada escriure i no puc felicitar-te d'una manera més original t'escric aquestos versos que sé que sempre recordaràs.
Jo avui et dic PER MOLTS ANYS i encara que no haja estat al teu costat saps que sempre seré la teua sombra allà on vages, i faces el que faces.
Ja feia temps que no escrivia res, em sentia sola, o no em sentia. M'agradaria que parlarem més i així, potser tot igual seria, potser canviaria
Potser el millor seria esborrar-te del present i del passat però, per a mi això, és prou complicat i encara que no puga demostrar-te massa seguiré fins sempre per tu lluitant, fins el final.
I una alegria em dones quan et veig o simplement quan parle amb tu, i et sent. I normalment no pare de riure, és normal ja que quan estic prop de tu una sensació sent jo molt gran.
Quan parle amb tu, estic somrient quan et veig altra vegada, em sent feliç quan estic amb tu desitjaria que es parés el temps però, quan te'n vas, no hi puc fer més.
Sé que quan llisgues aquestos versos, aquestes línies no et faran sentir res, però espere que et pares a pensar, i comprengues que jo no sé si podré estar així un dia més. Sense tu un dia més.
